El gall dindi inductivista

Aquest famós exemple de B. Russell, que ja hem comentat a classe, s'ha usat com un argument contra la idea que una llei científica pugui ser verificada. Aquí tens el text, tal i com l'explica Russell (versió castellana):

"Este pavo descubrió que en su primera mañana en la granja avícola comía a las 9 de la mañana. Sin embargo, siendo como era un buen inductivista, no sacó conclusiones precipitadas. Esperó hasta que recogió una gran cantidad de observaciones del hecho de que comía a las 9 de la mañana e hizo estas observaciones en gran variedad de circunstancias, en miércoles y en jueves, en días fríos y calurosos, en días lluviosos y soleados. Cada día añadía un nuevo enunciado observacional a su lista. Por último, su conciencia inductivista se sintió satisfecha y efectuó una inferencia inductiva para concluir: siempre como a las 9 de la mañana. Pero ¡ay! se demostró de manera indudable que esta conclusión era falsa cuando, la víspera de Navidad, en vez de darle la comida le cortaron el cuello".

Un debat sobre la veritat real

X. Zubiri diu que les coses vertaderes són les coses tal i com es presenten en els nostres actes perceptius (visió, tacte, etc)  i que a partir d'aquesta veritat primera (veritat real), podem després preguntar-nos com són les coses més enllà dels nostres actes. Per exemple, el Sol realment vertader és el So que veiem cada dia al cel i, a més, ens podem preguntar com és aquest Sol amb independència de les percepcions que tenim d'ell. Totes les teories físiques sobre el Sol intenten explicar en definitiva aquest Sol que veiem realment cada dia en el nostre cel.

 M. Bochenski, en canvi, diu, que les nostres percepcions tan sols representen la nostra manera de veure el món i que les coses no són realment tal i com les veiem. Per exemple, els colors només existeixen en el nostre cervell i a causa de la mena de retina que tenim, però els objectes no tenen veritablement el color que els atribuim. Així doncs, la vertadera realitat està més enllà de les nostres percepcions.

X. Zubiri contesta dient que és indiscutible que veiem colors o que veiem el Sol brillar en el cel i que aquesta és la veritat real de les coses, la veritat primera. Després, podem fer tots els esforços que vulguem per a explicar per què veiem les coses grogues o blaves i proposar totes les teories que vulguem sobre la retina, la llum, etc. Podem fins i tot dir que les coses amb independència de la nostra vista no tenen els colors que hi veiem, però totes aquestes teories són molt menys clares i molt més discutibles que el fet inqüestionable que veiem les coses colorejades. Aquesta continua essent la veritat primera....
 I tu què en penses? T'atreveixes a dir la teva?

Parlem de la veritat

En les properes classes reflexionarem sobre la "veritat". Ja hem vist que es tracta d'una noció difícil, transcendent, que fa respecte....; sobretot quan algú té la temptació de posar-la en majúscula: la Veritat.

Tot pensant sobre la veritat, cal que aprenguem també a fer servir i distingir tot un conjunt de paraules que hi estan relacionades:
-Certesa.
-Evidència.
-Verificar.
-Verídic.
-Veraç.
-Clar.
-[...]
Mira d'escriure i enviar frases on aquestes paraules tinguin un significat escaient.

L'empirisme

"L'empirisme (de empeiria = experiència) oposa la tesi del racionalisme (segons la qual el pensament, la raó, és la vertadera font del coneixement) l'antítesi que diu: l'única font del coneixement humà és l'experiència. Segons l'opinió de l'empirisme, no hi ha cap patrimoni apriori de la raó. La consciència cognoscent no treu els seus continguts de la raó, sinó exclusivament de l'experiència. L'esperit humà està per naturalesa buit; és una tabula rasa, un full d'escriure i en què escriu l'experiència. Tots els nostres conceptes, fins i tot els més generals i abstractes, procedeixen de l'experiència.
Mentre el racionalisme es deixa portar per una idea determinada, per una idea de coneixement, l'empirisme parteix dels fets concrets. Per justificar la seva posició acudeix a l'evolució del pensament i del coneixement humà. Aquesta evolució prova, segons l'opinió de l'empirisme, l'alta importància de l'experiència en la producció del coneixement. El nen comença per tenir percepcions concretes. Sobre la base d'aquestes percepcions, arriba de mica en mica a formar representacions generals i conceptes. Aquests neixen, per tant, orgànicament de l'experiència. No es troba res de semblant a aquests conceptes que existeixen acabats en l'esperit o es formen amb total independència de l'experiència. L'experiència es presenta, doncs, com l'única font del coneixement.
Mentre els racionalistes procedeixen de la matemàtica la major part de les vegades, la història de l'empirisme revela que els seus defensors procedeixen gairebé sempre de les ciències naturals. Això és comprensible. En les ciències naturals l'experiència representa el paper decisiu. S`hi tracta, sobretot, de comprovar exactament els fets mitjançant una curosa observació. L'investigador està completament lliurat a l'experiència. És molt natural que qui treballi preferent o exclusivament d'acord amb aquest mètode de les ciències naturals tendeixi a col·locar el factor empíric per sobre el racional. Mentre el filòsof d'orientació matemàtica arriba fàcilment a considerar el pensament com l'única font del coneixement, el filòsof procedent de les ciències naturals tendirà a considerar l'experiència com la font i base de tot el coneixement humà.

HESSEN, J.: Teoria del coneixement, Espasa Calpe, Mèxic 1981
[Tret de http://www.xtec.es/~asarbach/actius/filosofiaI/filosofia1.htm]

El racionalisme

"El racionalisme. La posició epistemològica que veu en el pensament, en la raó, la font principal del coneixement humà, s’anomena racionalisme (de ràtio = raó). Segons aquest, un coneixement només mereix, en realitat, aquest nom quan és lògicament necessari i universalment vàlid. Quan la nostra raó jutja que una cosa ha de ser així, i que no pot ser d'una altra manera; que ha de ser així, per tant, sempre i a tot arreu, llavors, i només llavors, ens trobem davant un veritable coneixement, segons l'opinió del racionalisme. Un coneixement semblant se'ns presenta, per exemple, quan formulem el judici "el tot és més gran que la part", o el judici "tots els cossos són extensos". En els dos casos veiem amb evidència que ha de ser així i que la raó es contradiria a si mateixa si volgués sostenir el contrari. I perquè ha de ser així, és també sempre i a tot arreu així. Aquests judicis posseeixen, doncs, una necessitat lògica i una validesa universal rigorosa.Cosa molt diferent succeeix, en canvi, amb el judici "tots els cossos són pesats", o el judici "l'aigua bull a 100 graus". En aquest cas només podem jutjar que és així, però no que ha de ser així. És perfectament concebible que l'aigua bulli a una temperatura inferior o superior; i tampoc significa una contradicció interna representar-se un cos que no posseeixi pes, doncs la nota del pes no està continguda en el concepte de cos. Aquests judicis no tenen, doncs, necessitat lògica. I, així mateix, els falta la rigorosa validesa universal. Podem jutjar únicament que l'aigua bull als 100 graus i que els cossos són pesants, fins on hem pogut comprovar-ho. Aquests judicis només són vàlids, doncs, dins de límits determinats. La raó d'això és que, en aquests judicis, ens trobem cenyits a l'experiència. Això no ocorre en els judicis primerament citats. Formulem el judici "tots els cossos són extensos", representant-nos el concepte de cos i descobrint en ell la nota de l'extensió. Aquest judici no es funda, doncs, en cap experiència, sinó en el pensament. Resulta, per tant, que els judicis fundats en el pensament, els judicis procedents de la raó, posseeixen necessitat lògica i validesa universal; els altres, pel contrari, no. Tot veritable coneixement es funda, segons això - així conclou el racionalisme -, en el pensament. Aquest és, per tant, la veritable font i base del coneixement humà.Una forma determinada del coneixement ha servit evidentment de model a la interpretació racionalista del coneixement. No és difícil dir quin és: és el coneixement matemàtic. Aquest és, en efecte, un coneixement predominantment conceptual i deductiu. En la geometria, per exemple, tots els coneixements es deriven d'alguns conceptes i axiomes suprems. El pensament impera amb absoluta independència de tota experiència, seguint només les seves pròpies lleis. Tots els judicis que formula es distingeixen, a més, per les notes de la necessitat lògica i la validesa universal. Doncs bé: quan s'interpreta i concep tot el coneixement humà d'acord amb aquesta forma del coneixement, s'arriba al racionalisme. És aquesta, en efecte, un important raó explicativa de l'origen del racionalisme, segons veurem tan aviat com considerem de prop la història del mateix. Aquesta història revela que gairebé tots els representants del racionalisme procedeixen de la matemàtica".

HESSEN, J.: Teoria del coneixement, Espasa Calpe, Mèxic 1981

Tret de: [http://www.xtec.es/~asarbach/actius/filosofiaI/filosofia1.htm]

Una llegenda oriental

"En un país d'Orient, hi havia un rei molt cansat d'assistir a les discussions infinites dels seus tres consellers. Tots tres volien tenir la raó sempre i no hi havia manera humana de posar-los d'acord perquè cadascú es considerava el més savi i creia tenir sempre tota la veritat.
Un dia, el rei es decidí a donar-los una lliçó. Els va fer entrar en una estança del palau reial amb els ulls embenats i, usant només les mans, havien d’endevinar que si amagava.
El primer conseller hi va entrar i, tot just va sortir, va dir: "He trobat una enorme serp que una mica més i m'escanya".
El segon conseller també i va entrar i, quan va sortir, va dir: "He pogut abraçar quatre grans columnes".
El tercer conseller, finalment, també hi va entrar i, quan va sortir, va dir: "He pogut tocar les grans fulles d'una planta enorme".
Tot seguit, el Rei va ordenar que els destapessin els ulls i que els tornessin a dur a l'interior de l'estança.
Aleshores hi van veure allò que hi havia de debò: un enorme elefant.
El primer conseller li havia tocat la trompa, el segon, les potes, i, el tercer, les orelles.
Els tres consellers es van adonar que havien parlat massa i que havien afirmat precipitadament el que no sabien del cert".

Quines lliçons amaga aquest conte oriental?
Heu viscuts situacions semblants a les que descriu el conte?

La fam de Déu, segons M. de Unamuno

Després de conèixer els arguments de creients, ateus i agnòstics al voltant de la qüestió de Déu, podem reflexionar també sobre el que ens diu aquest text d'Unamuno, filòsof i escriptor espanyol del s. XIX-XX, en la seva obra Del sentimiento trágico de la vida:

"Y es que al Dios vivo, al Dios humano, no se llega por camino de razón, sino por camino de amor y de sufrimiento. La razón nos aparta más bien de Él. No es posible conocerle para luego amarle; hay que empezar por amarle, por anhelarle, por tener ham­bre de Él, antes de conocerle. El conocimiento de Dios procede del amor a Dios, y es un conocimiento que poco o nada tiene de ra­cional. Porque Dios es indefinible. Querer definir a Dios es preten­der limitarlo en nuestra mente, es decir, matarlo. En cuanto tra­tamos de definirlo, nos surge la nada.

La idea de Dios de la filosofía no es más que una hipótesis, como, por ejemplo, la idea del éter.

Éste, el éter, en efecto, no es sino una entidad supuesta, y que no tiene valor sitio en cuanto explica lo que por ella tratamos de explicarnos: la luz, o la electricidad, o la gravitación universal, y

sólo en cuanto no se puedan explicar estos hechos de otro modo. Y así, la idea de Dios es una hipótesis también que sólo tiene valor en cuánto con ella nos explicamos lo que tratamos con ella de ex­plicarnos: la existencia y esencia del Universo, y mientras no se expliquen mejor de otro modo. Y corno en realidad no nos la ex­plicamos ni mejor ni peor con esa idea que sin ella, la idea de Dios resulta inútil

Pero si el éter no es sino una hipótesis para explicar la luz, el aire, en cambio, es una cosa inmediatamente sentida; y aunque con él no nos explicásemos el sonido, tendríamos siempre su sen­sación directa, sobre todo la de su falta, en momento de ahogo, de hambre de aire. Y de la misma manera, Dios mismo, no ya la idea de Dios, puede llegar a ser una realidad inmediatamente sen­tida; y aunque no nos expliquemos con su idea ni la existencia tú la esencia del Universo, tenemos a las veces el sentimiento di­recto de Dios, sobre todo en los momentos de ahogo espiritual y este sentimiento, es un senti­miento de hambre de Dios, de carencia de Dios".